Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors.
L’escala fosca i la imatge vella
que s’amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l’arribar suau d’una matinada
que et desperta més vell.
Però no vull que els teus ulls plorin:
digue’m adéu.
El camí fa pujada
i me’n vaig a peu.
Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec,
i oblidar tot d’una la teva imatge
i aquest petit indret.
Cal carregar la guitarra a l’esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins ací.
Les ones han de d’esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me’n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.
(Hay que olvidar el tejado rojo/ y la ventana con flores./ La escalera
oscura y la imagen vieja/ que se escondía en un rincón./ Y la cama de
madera negra y horadada/ y tus sabanas tan limpias/ y el llegar suave
de una mañana/ que te despierta más viejo./ Pero no quiero que tus ojos
lloren,/ dime adiós./ El camino sube/ y me alejo andando./ Hay que
decir adiós a la puerta que se cierra/ y no hemos querido cerrar,/ hay que llenar el pecho y cantar una tonada/ si el frío de fuera te hace temblar./ No hay que escuchar a este perro que ahora ladra/ atado a un palo seco./ Y olvidar de una vez tu imagen/ y este pequeño lugar./ Hay que echarse la guitarra a la espalda/ y volver a hacer el camino/ que una tarde gris remontando el collado,/ me trajo hacia aquí./ Las olas han de borrar las pisadas/ que dejo en tu puerto./ Me alejo andando, el camino sube/ y en los márgenes hay flores.)
He de hacer una confesión: hasta que no me he puesto a traducirla no me he dado cuenta de cuanto se ajusta a esta situación.
Ya sé que no te hace mucha gracia el catalán, pero, como dice el genial Xerardo: para que una vez, na tua puñeteira vida, escoites algo de música boa. Espero que leas esto alguna vez. No te guardo rencor.