No hi ha rialles, sols hi ha plors.
No hi ha cançons, sols hi ha gemecs.
Sembla que tot vagi de dol
en aquest racó mariner.
A la taverna, els pescadors
estan tots muts, no diuen res,
i les comares, a l’església,
preguen per l’avi.
Tothom anirà a l’enterrament,
tothom dirà: «que bo què era!»
Tothom sabrà parlar-ne bé,
potser algú plorarà de pena.
Però no d’amor, perquè, al vell,
d’amor, tan sols li’n van donar
la barca, el vent, els aparells,
la xarxa, el sol i el blau del mar.
Però l’endemà tot ha canviat,
car ningú no pensa en el vell.
Els pescadors són a la mar,
els minyons juguen pel carrer.
Però a la platja, plena ahir,
sols una barca hi ha restat,
amb una xarxa que mai més
no tornarà a besar la mar.
No tornarà a besar la mar,
mai més.
(«La muerte del abuelo: No hay risas, sólo hay llantos./ No hay canciones, sólo hay gemidos./ Parece que todo vaya de duelo en este rincón marinero./ En la taberna, los pescadores/ están todos mudos,/ no dicen nada,/ y las comadres, en la iglesia,/ ruegan por el abuelo./ Todos irán al entierro,/ todos dirán: «¡Qué bueno era!»/ Todos sabrán hablar bien de él, quizás alguno llorará de pena./ Pero no de amor, porque, al viejo,/ el amor se lo dio tan sólo/ la barca, el viento, los aparejos,/ la red, el sol y el azul del mar./ Pero en la mañana todo ha cambiado,/ ya nadie piensa en el viejo./ Los pescadores están en el mar,/ los niños juegan en la calle./ Pero en la playa, llena ayer,/ sólo una barca ha quedado,/ con una red que nunca más/ volverá a besar el mar./ No volverá a besar el mar,/ nunca más.»)
Quiero dedicar esta canción a mi abuela, Teresa, que ha fallecido hoy.
La Zamarra de Gustavo 