http://www.goear.com/files/localplayer.swf
Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.
Nosotros sabíamos/ de un único señor/ y veíamos como/ se volvía/ perro./ Envilecido por el vientre,/ por el halago al vientre,/ por el miedo,/ se agacha bajo el látigo/ con insensato olvido/ de la razón/ que tiene./ Roído, comido/ de plagas,/ sin parar lamía/ la áspera mano/ que le ha sujetado/ desde hace tanto tiempo/ en el barro./ Le hubiera sido/ sencillo hacer/ de su silencio muro/ impenetrable, altísimo: eligió/ la gran vergüenza mansa/ de los ladridos./ Nunca hemos podido,/ sin embargo, desesperar/ del viejo vencido/ y elevamos en la noche/ un canto a gritos,/ pues las palabras rebosan/ sentido./ El agua, la tierra,/ el aire, el fuego,/ son suyos,/ si se arriesga de una vez/ a ser quien es./ Será necesario que diga/ en seguida basta,/ que quiera ahora caminar de nuevo,/ alzado, sin descanso,/ ya para siempre/ hombre salvado en pueblo,/ contra el viento./ Salvado en pueblo,/ ya el amo de todo,/ no perro servil,/ sino el único señor.
Posted by Jefferson-Aeromodelismo: Martha « La Zamarra de Gustavo on 12 febrero, 2011 at 12:40
[…] pudo haber sido si uno, como dijo Salvador Espriu, se hubiera arriesgado “a ser quien es” (“Indesinenter”)… Pero eso, amig@s, es otra […]
Posted by nuncaesperdido on 26 diciembre, 2011 at 10:38
Que actual es!!!!!!!, encara aquest poema d’Espriu: «llepem la mà que ens a fermat fa tant de temps, envilits per l’afalac al ventre i per la por, ens ajupim sota el fuet i oblidem la raò que tenim, escollim la vergonya mansa dels lladrucs».
Els catalans som com gossos mesells. Aixì ens va i ens anirà !!!!!.
No es tracta de cridar !Indepèndencia!, es tracta de tenir orgull de poble, de saber valorar la nostra societat civil, els servidors del pais es perdem per un rusc de pa i per un peix al cove. Fa temps que es així, anys diria jo.
On son aquells prohomes, que estimaven el seu pais, sabien envoltar-se d’altres catalans que també estimaven la seva terra i per tant les desicions es prenien en clau catalana? Ara com a petits fariseus, prefereixen l’exit immediat, la supervia de l’ego, sacrificant, de mica en mica, el sentit de pais.
I el més cínic de tot plegat es com en reunions i manifestacions s’omplen la boca de Independència, de desenvolupament, de innovació, de formar govern amb els millors ???????, millors en qué?. Millors en egolatria, millors en mentir?.
El veritable canvi es fa dins les bases de la societat civil, amb visió catalana, que les petites decisions, a la banca, la industria, el comerç, els serveis, l’administració, es prenguin en clau de pais. Amb orgull de pais.
Posted by Paco Pera on 28 diciembre, 2011 at 18:54
Gran poema, gran canción, gran Raimón. Actuales todos los aspectos, dicho arriba en comentarios.
Si hubiera sido anglosajón, lo trataríamos como a un genio, un clásico.
Pijor per a ells.