Maduraven els blats,
l'estiu neixia,
les roselles anaven tenyint els camps;
li deien Soledat,
Rosó, Maria...
i amb un pom de flors anavacamí avall.
Camí avall hi ha un revolt
i ell l'esperava,
li deien Pere, Joan,
Lluís o Guillem;
la duran ses mans tallades
molt lluny de la seva gent.
Camí avallqueden les flors,
les anirà tapant la pols que duu el vent.
Però un dia els hi van dir:
«No cal que sembris,
enguany els vostres camps
no han de dar blat,
cal que per un fusell
canvieu l'arada».
Camí avall de matíse'n va un soldat.
Va cremar i va matarmentre envellia,
fins que un altre tiràabans que ell;
l'enterraren un bon diaen un pou amb d'altres cent.
Camí avall
sense un adéu
ningú no hi va posar una creu,
no calia.
Ella va plorar per
la mort de l'home
i pels camps on no
creixia el blat.
Pel camí arribaran
unes mans joves,
per eixugar els seus ulls
i llaurar els camps.
I altre cop naixeran
blats i roselles
cobrint les fèrtils tombes dels soldats:
mor un vell, dos infants neixen.
I tot perd l'olor a cremat.
Camí avallun home mort.
Camí avall
queda un recorddel passat.
I avui maduren els blats,
l'estiu començai les roselles van
tenyint els camps;
li diuen Soledat,
Rosó, Maria,
i amb un pom de flors vacamí avall.
Maduraban los trigos,/ el verano nacía,/ las amapolas iban tiñendo/ los campos;/ la llamaban Soledad,/ Rosó, María…/ y con un ramo de flores iba/ camino abajo.// Camino abajo hay una curva/ y él la esperaba,/ le llamaban Pere, Joan,/ Lluís o Guillem./ La llevarán sus manos curtidas/ muy lejos de su gente.// Camino abajo/ quedan las flores,/ las irá tapando/ el polvo/ que trae el viento.// Pero un día les dijeron:/ “No hace falta que siembres,/ que este año vuestros campos/ no han de dar trigo;/ es necesario que por un fusil cambiéis el arado.”/ Camino abajo,/ de mañana,/ se va un soldado.// Quemó y mató/ mientras envejecía,/ hasta que otro/ tiró antes que él;/ le enterraron un buen día/ en un hoyo con otros cien.// Camino abajo,/ sin un adiós,/ nadie puso una cruz:/ no hacía falta.// Ella lloró/ por la muerte del hombre/ y por los campos en donde no/ crecía el trigo./ Por el camino llegarán/ unas manos jóvenes/ para secar sus ojos/ y labrar los campos.// Y otra vez nacerán/ trigos y amapolas/ cubriendo las fértiles tumbas de los soldados:/ muere un viejo, dos niños nacen./ Y todo pierde el olor a quemado.// Camino abajo/ un hombre muerto./ Camino abajo/ queda un recuerdo/ del pasado.// Y hoy maduran los trigos,/ el verano comienza/ y las amapolas van/ tiñendo los campos./ La llamaban Soledad,/ Rosó, María…/ y con un ramo de flores va/ camino abajo.
Joan Manuel Serrat